Silenci, és nit de poesia

És nit de poesia

A fora tot el dia ha fet fred però ara ja amb la llum del sol apagada i la lluna brillant sembla que tot és més gèlid. Els arbres despullats resten immòbils i adormilats per no notar com el vent els bufeteja sense miraments.

A casa la calefacció va en dansa però no aconsegueixo treure’m dels peus aquell fred que puja cames amunt. Avui he tingut un dia dur i necessito reconfortar el final de la jornada...crec que m’abraça la nostàlgia d’anys enrere, de quan algú pensava per mi i esborrava  tots els meus freds.  M’aixeco, en silenci, desitjant ser seguida pel meu gosset i escalfo aigua en un cassó mentre busco a l’armari la vella bossa d’aigua calenta coberta per una tela de polar sorgida per unes mans amigues.

L’aigua comença a respirar, a fer bombolletes,  me la miro amb ganes de que s’esbojarri més i bulli per omplir la bossa, desitjo posar-me’ la als peus. No me’n puc està i per fer-ho, si cap, més romàntic cerco un vi, un negre, els seus tanins correran per les meves venes i destensaran les presses que han tibat les converses d’avui.

Sofà, manta, la bossa d’aigua situada com anys enrere al punt exacte entre l’acabament dels dit i abans d’arribar al taló, i una copa de vi entre les mans. El gosset recol·locat a tocar dels peus per rebre la tant agradable escalforeta i ...silenci, el cel....el cel....silenci.

Sento el meu respirar, noto el respira d’ell ....no em cal més. Silenci és nit de poesia!  

Montse Solé