Ja n'hi ha prou de retallades a la cultura

Salmaldon reafirmem aquest escrit perquè Ja n'hi ha prou de retallades a la cultura !!

La culpa és de la crisi, diuen. Estem obligats a retallar. Estem obligats a apujar l’IVA. No tenim més remei. Però la culpa no és de la crisi. La crisi només va ser el detonant. La culpa la té la nostra classe política, que no valora la cultura i no fa res per protegir-la. En tot cas, sembla que l’únic objectiu que té és destruir-la.

Primer va ser l’IVA, que va passar del 8% al 21%. Aquest canvi radical i incomprensible va suposar una ruptura dels consensos socials que protegeixen la cultura, fins ara considerada un bé excepcional a protegir i no un mer producte de mercat amb la mateixa categoria que un tornavís o un descapotable. Així ho entenen en aquesta Europa a la qual Espanya afirma voler-se assemblar. L’IVA cultura de la zona euro és el següent: Àustria (10%), Bèlgica (6%), Finlàndia (9%), França (7%), Alemanya (7%), Grècia (9%), Irlanda (9%), Itàlia (10%), Luxemburg (3%), Holanda (6%) i Portugal (13%). El nostre 21% està fora de lloc i està tenint conseqüències indesitjables i que no suposen un augment de la recaptació. En tot cas, les xifres ens demostren el contrari. Estan destruint el teixit cultural del país i l’ingrés impositiu està baixant.

Llavors, quin sentit té tot plegat? No ho sabien, això, els nostres governants? Si no ho havien previst, són uns ignorants que no mereixen ocupar el lloc que ocupen. I si ho sabien, són uns mesquins, uns mentiders i uns cínics que només pretenen silenciar i acabar amb un sector incòmode, una pedra a la sabata que cal eliminar. I si aquest és el cas, raó de més per voler-los fora de les seves poltrones.
Després van venir les retallades de totes bandes. Retallades que encara no han acabat. Hem de veure com ministres, consellers i secretaris tanquen l’aixeta amb cara de corder degollat, sempre amb la coneguda i irritant frase “no tenim altra opció” a la boca. La reducció de partides és, de facto, una eutanàsia cultural manifesta que causarà danys irreparables en el nostre teixit cultural. Ells ho saben, però ho tiren endavant malgrat tot, amb el gest paternalista de “em fa més mal a mi que a tu”. Hem de complir l’objectiu de dèficit, diuen. No hi ha diners i els hem de treure de tot arreu. De la cultura, sí, i també de les escoles, els hospitals, les farmàcies i la justícia. I no sabeu el greu que ens sap.
Mentida. Tot és mentida.
Per començar, no em crec que aquesta gent estimi la cultura. No em crec que valorin el teatre, el cinema i l’art com asseguren. No entenc que condemnin a mort tot un sector professional i que no facin res per evitar-ho. Perquè sí que tenen alternativa, per més que diguin que no. Hi ha diners, però els diners, molts diners, són a les butxaques de centenars de polítics corruptes, de tresorers, de dirigents, de partits, de gendres, de cosins, de cunyats… Diners a cabassos que són a comptes suïssos i que el govern central ha permès regularitzar amb una amnistia fiscal que fa vergonya. Només amb un 20% dels diners que el tresorer del PP Luis Bárcenas ha defraudat es podrien tapar els forats del TNC i el Lliure combinats.
Som un país de merda. Un país que prima la ignorància i la corrupció. I parlo d’Espanya i de Catalunya també. Que aquí estem tan o més emmerdats que allà. Un país que prefereix ser líder en kilòmetres d’AVE que en excel·lència cultural. Un país que dedica una tercera part dels seus informatius als esports. Un país que critica els sous dels artistes però idolatra els futbolistes. Un país que entén la corrupció com a part de la seva idiosincràsia i l’aplaudeix. Un país que mira amb desconfiança l’intel·lectual, que es riu d’aquell que estudia idiomes i que menysprea qui estima la cultura. Un país conformat per cultures diferents que destinen totes les seves energies a criticar-se entre elles enlloc de treballar juntes. Un país on tothom es queixa, però on res no canvia, perquè quan venen eleccions acabem votant als de sempre, i quan hi ha manifestacions ens fa por o mandra anar-hi, “perquè, total, no servirà de res”.

Ja n’hi ha prou !!

Text de Guillem Clua