Si més no intentaré apropar-vos una miqueta del què va ser Salmaldon a Solsona del 1 al 15 de febrer.
La sala d’exposicions guarda el regust a muntanya i les seves finestres et posaven a tocar la natura més pura això contrastava molt amb els colors i la força del nostre mar. Tot plegat un context molt acollidor. Era com sucre (les muntanyes) i sal (el mar).
Des de l’Ajuntament ens van tracta súper bé, de fet ja ho havien fet durant tot el tràmit de cessió de la sala etc. Però un cop els vam conèixer van ser súper propers i molt atents. Una gent encantadora.
Diumenge dia de la inauguració plovia i encara feia com a més “íntim” l’acte, de fet jo crec que aquella aiguaneu va deixar fluir la part sensible de tots els presents que es van interessar, opinar i fins i tot contrastar el seu propi mar. L’ambient era molt autèntic.
Tant autèntic com els amics del Vendrell, de Calafell i de Sant Fruitós que van creure des del primer dia amb Salmaldon i van acompanyar-nos a Solsona.
El dies que no vam poder estar a la sala van vigilar-la els homes del “sol del Solsonès” que és una associació de familiars de malalts mentals i drogodependents.
Salmaldon creu que és bo donar-los una oportunitat.
Ells també ens van acompanyar a la inauguració junt amb els seus familiars i estaven molt contents, però és dur veure com s’acaba per culpa de les "putes drogues".
El divendres dia 13 vam fer una xerrada sobre l’expo únicament per ells i va ser una experiència de les que valen la pena. Guardo molt bon record.
L’últim cap de setmana amb l’excusa de l’expo vaig escapar-me, i vaig passar uns dies entre muntanyes... a Oliana on tinc part dels meus orígens.
Visites “obligades” el castell d’Oliana té unes vistes genials del riu Segre. També el pou de gel i el camp de tir on per la nit pots acaronar les estrelles després d’haver “fet el got”.
A Solsona una passejada pel centre, visita a la Catedral i al Castell...passada per l’aixeta ... visitar el petit poble d’Olius que té un dels més importants cementiris modernistes d’Europa.
Un molt bon record de Solsona i de la seva gent en especial de la Míriam, la Sara, els nois del Sol del Solsonès, de les muntanyes ...de tot, de cada gest, de cada paraula ... això és el que jo vaig percebre i vaig viure al pas de Salmaldon per Solsona.
Gràcies
m.solé
La sala d’exposicions guarda el regust a muntanya i les seves finestres et posaven a tocar la natura més pura això contrastava molt amb els colors i la força del nostre mar. Tot plegat un context molt acollidor. Era com sucre (les muntanyes) i sal (el mar).
Des de l’Ajuntament ens van tracta súper bé, de fet ja ho havien fet durant tot el tràmit de cessió de la sala etc. Però un cop els vam conèixer van ser súper propers i molt atents. Una gent encantadora.
Diumenge dia de la inauguració plovia i encara feia com a més “íntim” l’acte, de fet jo crec que aquella aiguaneu va deixar fluir la part sensible de tots els presents que es van interessar, opinar i fins i tot contrastar el seu propi mar. L’ambient era molt autèntic.
Tant autèntic com els amics del Vendrell, de Calafell i de Sant Fruitós que van creure des del primer dia amb Salmaldon i van acompanyar-nos a Solsona.
El dies que no vam poder estar a la sala van vigilar-la els homes del “sol del Solsonès” que és una associació de familiars de malalts mentals i drogodependents.
Salmaldon creu que és bo donar-los una oportunitat.
Ells també ens van acompanyar a la inauguració junt amb els seus familiars i estaven molt contents, però és dur veure com s’acaba per culpa de les "putes drogues".
El divendres dia 13 vam fer una xerrada sobre l’expo únicament per ells i va ser una experiència de les que valen la pena. Guardo molt bon record.
L’últim cap de setmana amb l’excusa de l’expo vaig escapar-me, i vaig passar uns dies entre muntanyes... a Oliana on tinc part dels meus orígens.
Visites “obligades” el castell d’Oliana té unes vistes genials del riu Segre. També el pou de gel i el camp de tir on per la nit pots acaronar les estrelles després d’haver “fet el got”.
A Solsona una passejada pel centre, visita a la Catedral i al Castell...passada per l’aixeta ... visitar el petit poble d’Olius que té un dels més importants cementiris modernistes d’Europa.
Un molt bon record de Solsona i de la seva gent en especial de la Míriam, la Sara, els nois del Sol del Solsonès, de les muntanyes ...de tot, de cada gest, de cada paraula ... això és el que jo vaig percebre i vaig viure al pas de Salmaldon per Solsona.
Gràcies
m.solé
Realment és una manera d'apropar el mar a l'interior. Una bona experiència quan el mar no és només sol i platja sinó vida i color i música amb poesia.
ResponElimina